He fet la mitja marató de Terrassa, després de moltíssims anys sense córrer una mitja. Vaig decidir molt abans de l'episodi que tots vam passar de la covid i molt més abans, que amb distàncies fins a deu quilòmetres en tenia ben bé prou. Aquest any ha estat diferent. La setmana passada ni tan sols em passava pel cap fer la mitja de la meva ciutat, i l'associació mitja marató ciutat de Terrassa se li va ocórrer que dins del projecte de Mossenaires que portem de fa trenta tres anys que és el d'entrenar tots els dissabtes a les vuit, podien convidar a en Martín Fiz i Fermín Cacho, i sense acabar de creure-m'ho va ser tota una realitat. A part que fa més d'un any que tinc problemes respiratoris que m'impedeixen fer llargs entrenaments, em baso a fer poca cosa i això sí, caminar cada dia si pot ser amb la Marisol Martínez la meva dona. I aquesta ha estat tota la meva preparació: els dissabtes Mossenaires i caminar amb ella pel parc. Fa deu dies telefono al meu amic Jordi Viñeta, que està com jo i tampoc li passa pel cap fer la mitja i em diu que sí, que la farem plegats. El vaig a buscar a casa seva amb la moto, perquè camini el mínim i ens situen a línia de sortida, això si gaudint de valent de la gran quantitat d'amistats hem anat fent i de l'ambient que es respira. Ens retratem amb un grup entranyable, el Grup Runparadís i ja si: no ens podem tornar enrere. Sortida al costat del Jordi Viñeta que anava queixós de les seves sensacions, tossint, esbufegant gairebé com jo. Els quilòmetres passen i des del públic sentint els nostres noms i escoltant els aplaudiments i gairebé sense adonar-nos els quilòmetres anàvem passant. Veiem una bona amistat, en Nico, portador i llebre del ritme de dues hores, i ens anem aproximant a poc a poc. El saludem i marxem una mica i continuem. Quan arribem a l'avinguda Béjar, en Montilla, un mossenaire, ens diu que portàvem a menys de cent metres en Joan Forte un bon amic, i encara no el veiem. Fins que si, el veiem lluny. El mateix Jordi em diu que no tenim temps d'aproximar-nos-hi, però augmentem el ritme i si a falta d'uns quatre quilòmetres ja estem al seu costat i d'altres coneguts. Gaudim tots del moment i junts arribarem fins a la meta amb la sensació d'haver viscut un dia de nou històric a les nostres vides, on s'ha ajuntat tot. Córrer a la nostra ciutat al vint-i-cinquè aniversari de la prova i fer-ho veient moltes amistats corrent al nostre costat, veient també moltes amistats pel públic, i fins a la recta final veient la meva filla Elii Moliner Martínez que sortia un moment de la farmàcia on treballa a tocar-me la mà, donant l'últim impuls de baixada i travessant la meta.
