Cremant Calories

No deixa de sorprendre'ns la gran colla d'amics que fem cap tots els dissabtes i avui, de nou una d'impressionant just el dia en que comencen les festes nadalenques. Fins a cinquanta sis amigues i amics. Segur que la despesa que els "Mossenaires" farem en calories seran aviat recompensades per caldos, torrons, canalons, rostits i tot allò que envolten les nodrides taules de molts de nosaltres.
La ruta ha estat la que fa un slalom ben divertit i camí que ens duu als quatre camins, on fem reagrupaments i canvis, per fer passar el fred i deixar un bon record. La fotografia la farem al gran aparcament del bosc de Can Deu, on informarem dels "mossenaires" nous, Laura i Dolors, i també de la propera Sant Silvestre que es farà amb ambient d'amistat a Terrassa el proper dia 31 de desembre.

La canonada de la polèmica per molts vallesans i sobretot els que ens agrada gaudir de la natura i veiem com es van trinxant els nostres entorns mica en mica. Una canonada de 165 qm. que ara veiem com va evolucionant. La foto la va fer en Xavi Vilanova i el d'allà baix és en Pau Sust.




Amb en Vicente González al capdavant, fa bonic veure la fila índia que fem tots plegats


En Miguel Moreno, fent equilibris segur de prop per en Gaby i de Ferran el Kñera


Montse, Pedro, seguit de taronja per en Toni i en Casasola


La Dolors, la nostra nova "Mossenaire" que s'estrenava a la trobada

Veus, en Lluis li agrada fer estiraments, igual que la Teresa, mentre en re-agrupem, no ?

Enrique encapçalant el canvi de pujada

I l'Enric Mateu, al capdavant del grup

Toni, Joan i Casi

En Joan no passa fred, no

L'Antonio Rubio, content

En Dani,

Pau, anar bufant





Agustin i Martin

En Toni, seguit de prop per l'Eva i en Raul

Raul

En Jordi Renom

En Josep Manel Portero, i els seus dos fills: la Laura que s'estrenava de "Mossenaira" i en Jordi, que ho és de fa anys

Tota la Colla estem cofois de ser tants, setmana darrera setmana i amb un ambient excepcional amb molt bones vibracions, a l'aparcament de Can Deu




Amb les nostres ganes de conèixer i que tothom conegui un per un a tots els nostres amics, avui l'Ignasi traça les línies mestres del seu currículum esportiu. Està molt compromès amb molts temes organitzatius i te molts projectes de molt tipus, sobretot esportius. Com veureu, també és triatleta, i ens explica el següent:

Diu l'Ignasi:

Soc l’Ignasi Freixa tinc 27 anys i sóc natural de Sabadell tot I que passo quasi tot el temps a Terrassa. La meva afició amb l’esport i més concret amb el running em ve tot just de fa 1 any, m’explico al Gener del 2010 jo era fumador i ja en tenia prou, vaig deixar de fumar i en 3 mesos vaig agafar 6 kg de cop, arribant a pesar 111kg. Aquest fet em va portar a prendre la decisió de que havia de fer un canvi de vida i a base règim i esport he aconseguit arribar a 79kg!!
El mes d’Octubre de l’any passat vaig decidir començar a córrer i des de llavors no he parat, formo part a més de la Secció de Triatló del Club Natació Terrassa, i ja he fet varies curses de 10k (millor marca personal 42:12) , un parell de mitges (millor marca personal 1:38:45), duatlons de muntanya, i aquesta temporada si les condicions ho permeten, vull fer 3 o 4 Half IronMan, concretament: Zarautz, Banyoles, Balaguer i Berga.
Ara i gràcies a que em deixo enredar fàcilment i sempre que puc dedico els dissabtes a les 8:00 del matí als mossenaires, on sempre trobes a gent increïble, com el Casi i les seves 100 Maratons, o l’Anna Cos gran fondista, o en Pep que sempre diu que es molt tou i intenta seguir el seu ritme amb els canvis,…en definitiva que anar els dissabtes al matí a Torre Mòssen Homs es de les millors coses que un pot arribar a fer

Corrent no passem fred

El fred ens fa replantejar força vegades els entrenaments, i una bona colla d'amigues i amics hem fet el que habitualment els dissabtes aprofitant els entorns a la masia de Torre Mossèn Homs.

Avui hem sovintejat tot de camins amples i força canvis veient de prop Torrebonica i l'Hospital de Terrassa, i ritmes diferents per tot aquell que li ha vingut degust. Qui més qui menys ha accelerat un xic, i aviat el fred ja no el sentíem, ens atrevim a dir que ningú.

La fotografia al lloc ben bonic, i a més a partir d'aquest punt uns quants amics en escurçat la volta, per poder estar en altres llocs.

Rectes i progressions força divertides, i tan en Víctor, com en Toni, com en Carles ens han fet a tots córrer i ho hem fet ben degust. Ha vingut, la Lola, per segona vegada i hem tingut tres mossenaires nous: Àngels, Montstse i Jordi.

Gràcies a tots per la trobada i fins dissabte, que hi tornarem.

Els primer raigs de sol, compartits entre els amics, poc després d'haver fet un primer canvi i abans del segon




L'Enrique tot sol, seguint al grup capdavanter





Matrimoni eixerit i sempre fent costat a tot allò que siguin temes socials. Avui han vingut, tot i tenir compromisos posteriors

Xavi Miquel endavant i la Lola fent de Mossenaira: amunt i avall

Com l'Alberto, igual va a la cerca dels que venen


I aquí en Carles i en Victor i tota la colla que han anat a buscar les noves Mosseanaires, l'Àngels i la Montse




El secret de fer grup, és fer-nos costat: gràcies a tots s'aconsegueix

Amb l'Andrés Expósito ens coneixem des del any 1993, quan vam anar a la Marató València. Em sembla que per l'entrevista que podeu escoltar, ens diu que va ser la seva darrera marató i en canvi va ser la meva primera. Vam anar-hi amb tota la colla del C.N. Terrassa, que organitzaven un autocar. En van anar aconsellar molt bé. Des d'aquell moment, que he tingut la sort de compartir el mateix esport i coincidint en moltes curses. Ara, per sort, a més, és un "Mossenaire", també.

Li he fet una entrevista radiofònica amb unes quantes preguntes i ara les podeu llegir i escoltar




Data de naixement. 15 .1 . 49

Com és que vas començar a córrer i a quina edat ?

Andrés: empecé a correr porque jugaba a fútbol me lesioné y cuando estaba medio recuperado fuí al masagista y me dijo que: "puedes empezar a correr un poquito" y desde entonces que no he parado.

La edat en que empecé a correr, 39 años.

Per què corres ?

Andrés: más que nada porque me lo paso muy bien. De marcas y historias ya paso. Corro porque me divierto y lo tengo por costumbre.

Quants dies entrenes a la setmana ?

Andrés: tres

Entrenes sol o t'agrada entrenar acompanyat ?

Andrés: con grupo

Tens algun objetiu esportiu que t'agradaria aconseguir ?

Andrés: No, ahora no me he marcado ningún objetivo. Salgo a correr porque me gusta, si me apunto a alguna cursa porque me gusta. No miro el reloj, ni miro tiempo, ni historias. Eso ya se me paso

Quin és el record que t'agradria destacar de la teva vida esportiva ?

Andrés: Tengo en la media maratón de Granollers 1h26

No les marques no, un record que diguis que t'agradaria destacar de la teva vida esportiva.

Andrés: La primera Marató. La vaig fer al 87 amb un temps de 3h37

Tens comptabilitazes les competicions que has fet ?

Andrés: Solo las maratones; he hecho nueve maratones con mi mejor marca 3h13 en el año 1992 y desde el 93 no he hecho ninguna más.

La darrera pregunta; t'agrada ser "Mossenaire"

Andrés; si, si. La veritat és que he anat poques vegades. Tres. I m'ho passo bé.

Ara ja alguna altre cosa que t'agradaria destacar '

Andrés: Tinc un grup que salgo a entrenar martes y jueves; que me lo paso muy bien y que por eso voy.


Bé, agraim a l'Andrés a la primera entrevista radiofònica i ens agrada moltíssim comptar amb la seva companyia i per molts anys volem que continui fent-nos costat a tots.

Gràcies

Marató de Castelló: quin globus porto !!

Una marató no és qualsevol cosa i molt ho sabem i el respecte que li tenim és màxim. Jo venia d'una recent retirada d'un 100 de pista i a més m'havien quedat dubtes de tornar a presentar-me a una prova de tanta resistència. Amb els entrenaments que tinc la sort de fer acompanyat de molts amics, sabia que de fons no me'n faltava, però per fer segons quins ritmes, abans t'hi has de pensar. Els darrers entrenaments en feien pensar d'esborrar-me de sortir: però un no se què interior em deia que era important i més aprofitant els entrenaments que han anat sedimentant en mi.

Les sortides esportives les enfoquem a més com a turístiques. A Castelló hi hem estat en força ocasions de passada, sobretot a dinar quan anàvem a una marató que aprecio molt, com és la de València. El viatge el fem per carreteres nacionals, per estalviar-nos els seixanta-euros que costa l'autopista i com a primera aturada tenim clixat un forn a l'Hospitalet de l'Infant que fan un suc de taronja i uns entrepans que et posen de molt bon humor. L'hotel de Castelló el vam triar a booking.com prop de la sortida i va ésser el Jaume I, on a més ens van tractar molt bé.

L'Oriol i la Marisol, sense els quals aquest viatge no hagués estat tan interessant. Em fan costat i m'animen i els ho agraeixo. Es retraten al costat del monument del que gràcies al qual tenim el sistema de medició: el metro, en Pierre Mechain que va morir a Castelló

Recullit el pitrall a la fira i visitats els stands, fem recorreguts per la ciutat i anem a dinar a un lloc que ens satisfà tant que al diumenge repetiríem.


ja em la bossa amb el pitrall i amb el nostre fill l'Oriol, que a més d'entrenar de vegades plegats ens acompanya molts cops a les nostres sortides esportives


Aquest arbre deu ser centenari, i per les dimensions és el més gran que hem vist a les nostres vides. És impressionant




El que m'agrada molt de Castelló, és la quantitat i quantitat de d'estatues que hi ha per tot arreu. Moltes amb un realisme calcat de la realitat, que son les que més m'agraden a mi. Un dia ens podrien dedicar a retratar-les i us ven asseguro que n'hi ha moltes. A mi el que diuen art moderns, senzillament no m'agrada. En canvi, tot el que vaig veure Castelló m'encanta. Serà que tinc avantpassats fa un parell de generacions Castellonines. Per cert que vaig veure apuntants divuit persones amb el cognom "Moliner"



Una olivera mil·lenaira molt ben cuidada. Diu molt dels habitants d'aquesta gran ciutat.
Em va sobtar que hi havien pisos per vint-i-nou milt euros de més de setanta metres quadrats a la venda: vol dir que les persones podrien viure sense hipotecar de per vida la seva existència, com passa a moltes persones que coneixem i que ens envolten. Em va fer pensar i reflexionar sobre els preus dels habitatges.

El dia "D" a la hora "H" Vaig cap a la sortida tot tranquil i ja pel camí xerro amb un atleta d'Olesa i a la meta m'ubico i veig com està muntada la graella, els camions que traslladaran la roba que ens treurem i no veig a ningú de moment, conegut.

Em poso a l'hora a la gàbia que corresponia al meu pitrall i per sort puc parlar amb en Fernando del Corral i Jordi Serrano, als que no conec massa i si amb en Bartolomé Serrano: un dels meus ídols, que anava a ajudar en el que fos. Per cert que no tenia segur si acabaria la marató i la va acabar molt bé amb tres hores. Quin orgull te aquest home, en Bartolomé !

Per aquelles coses aquí em vaig començar a fabricar la meva pel·lícula. La mala memòria m'havia fet deixar el garmin gps a casa i no sabia quin ritme adoptar, encara que si  al que podia aspirar i em feia il·lusió. I pels voltants corria el globus de les 3h15 , que no vaig deixar de mirar mentre ens esperàvem i que poc sabia que seria el protagonista de la meva aventura.
Pels que no estan acostumats, a les maratons hi ha una persona que porta un globus inflat d'hidrògen amb el temps el que te previst portar a qui el segueixi, i no t'has d'amoïnar de mirar el rellotge.

Va de Globus:

Quin globus porto !!

Als començaments és baixada i com m'esperava i és típic dels Valencians, la presència de focs d'artifici. Però anava convenient taponat d'orelles. Tinc que reconeixer que va ser molt bonic i discret i em van, inclús, agradar tot i témer els ensurts que en fan patir.

Un amic, en Paco Porras, m'havia comentat que hi hauria en Ricardo Abad, un atleta genial que a més de córrer en la consecució de Guinness, ho fa per aconseguir diners per a obres benèfiques. Se que està fent una marató diària i ho pensa fer durant cinc-cents dies. M'he situat prop per veure-ho en viu i en directe. De vegades visito el seu blog on ho posa tot.



Bé; anar encabit en un grup costa una mica i et toques de colzes, de vegades topes amb alguna espardenya i ets apartat sense voler. Anava, diguem, a tocar del globus i sense adonar-me'n al poc, estava molt endarrerit. Llavors decideixo imantar-me al globus i tan prop anava que m'm'anava colpejant la gorra. De la resta del grup acabes sentint com que formen part de tu. Tota l'estona som els mateixos i vas com assegut dins d'un cotxe, encara que a 4'37 de promig.

Una gran alegria és veure com una molt bona amistat, l'Eduard Martínez em ve expressament a saludar a les primeres posicions i es manté a l'òrbita del globus també. Però vaig centrat i ens fem una abraçada, però ens posem els dos a la feina amb total concentració: repeteixo que una marató no es cap broma i molts sabem que tard o d'hora ens haurem d'enfrontar amb la manca de força per desgast d'aquesta.

Al qm 21 i escaig va tenir un relleu la llebre i van aparèixer dues persones tot vestides de groc on darrera la samarreta posava "sigueme" i un 3'15 immens. Una imatge que ens acompanya i ens alecciona en aquest important ritme, almenys per mi.
Ara dúeiem dues persones: l'una amb el globus i l'altre amb un cartellet pesat de fusta que duia amb molt d'orgull on el grup ens manteníem bastant compacte. Perdíem unitats i algunes s'avançavem, però els nostre referent era aquell. Jo m'hi sentia immantat, fins al 38 que vaig començar a flaquejar i a fer la goma. Imagineu si son bona gent les nostres llebres, que m'ofereixen un sobret de gel que m'afanyo a acceptar.

Les rectes finals les vaig fer com el més feliç del mon, rient i aixecant els braços. Per cert, a les imatges que surten a internet el globus em tapa: però el mèrit ha estat en les llebres a qui des d'aqui vull agrair que han estat la clau per fer la marató a ritme per primera vegada a la vida i ja en porto vint-i-una de maratons.

La medalla, tovallola, samarreta, regals, i tot per mi perfecte i de debò que si penseu en fer una marató, aquesta poseu-la. Penseu que el públic Castelloní i els acompanyants dels maratonians estan a moltes parts del circuit, i per nosaltres els corredors, ens empenyen a córrer i qualsevol mostre d'afecte i ànim, ens ajuda i aixi ho vull reconèixer. Gràcies públic. Per cert: en van dir Pepote i em va fer gràcia. Eiii ! Al dur el dorsal amb el nostre nom, sempre hi ha qui t'anima pel nom.

Gràcies Marató de Castelló i a tots , amics d'entrenament que em permeten tenir el puntet just de forma per afrontar amb garanties 42.195 metres meravellosos.


La familia Chamorro Serrano, em regala aquestes dues fotografies al darrers quilòmetres, concretament al 41.




Aquesta que m'envia en Xavier Carracedo, m'encanta: és quan veus l'entrada del Parc i el final feliç


Aquesta que em fa la meva muller, la Marisol, és on tinc les mes bones vibracions que us pugueu imaginar


I el globus el gran protagonista, a tots els que he compartit aquests moments i sobretot a les llebres: gràcies !!

i el meu diploma que guardaré per in secula seculorum



Si ho has llegit tot, si que et mereixes un diploma. Gràcies per llegir-me i espero que t'hagi servit