Cal Pep Moliner: Can Palet - La Mola

Als que ens agrada tot això de la natura, el camp, l'esport, sempre en portem una de cap. Tinc força amics que van des de Terrassa a la Mola i tornen amb total normalitat. Per mi la Mola, és una imatge que tinc molt interioritzada i sempre em fa companyia dins el meu pensament.
El regal del meu pare pintor, Moliner Penalva, va ser: la muntanya de Sant Llorenç amb la Mola el capdamunt des de Can Roure. A Can Roure hi vaig cada setmana amb els amics que entreno, amb els llums frontals de lets. Un altre quadre que també en va regalar de la muntanya de Montserrat, des de el restaurant del desaparegut Sr. Pastallé del "Bona Cuina", recordeu ? Ara penja del marc, l'espardenya Catalana amb la senyera, que em van regalar els del casinet de l'Espardenya, quan vaig ser capdidat a Cap Gros. Bé, de fet el tinc força gros i dur.

Feta aquesta petita introducció, vaig deixar per darrera hora apuntar-me a una mitja, la de Cambrils i vaig fer tard i el dijous proposo a la meva dona i al meu fill, la Marisol i l'Oriol, anar des de Can Palet a la Mola i tornar; i vaig veure aquella lluentor als seus ulls. Al gosset, en Nuck, no calia fer-li cap proposta. Sempre és a punt per anar al camp. És una paraula que coneix bé; en coneix altres com córrer, vol, parque, carrer, pipi... etc.

No tenia massa clar el camí, en algun punt. Sortim del barri, i dirigint-nos cap a la benzinera de la carretera de Matadepera d'on hi ha un corriol que fa poc em van ensenyar i paralel a la riera fins a l'institut on hi han fet un pont i no recordo el nom, que passarem pel centre de Matadepera, per anar com si anéssim a la font de la Tartana, on surt un camí en-cimentat molt fort i d'aquí, anar fent. Conforme ens anem enfilant, les vistes van sent més maques i passades un parell d'hores i quan ja veiem Montserrat de lluny i els rajos de sol que acompanyen, ens aturem a fer un bon entrepà. Feia dies que no anàvem sense ni tan sols un euro, per un descuit de darrera hora, que em feien anar preocupat per què un mínim sempre convé.Anar fent ens presentem al camí dels monjos i ens creuem amb el Antonios: Zarco i Díaz que son habituals de la muntanya i veien de la font Soleia. Nosaltres, ventilats pel vent, continuem i ara fem un vol per la font del Saüc, que volia ensenyar a la Marisol i l'Oriol. En Nuck, tampoc és aliè a veure de l'aigua que s'acumula dins la basseta.
A la Mola, entrem a l'església i reposem un mica. Sense perdre passades i després del gaudi de les sempre gratificants vistes, ara ens dirigim a agafar la canal del mico, per fer la sortida més arriscadeta. Els faig passar per la cova d'en Manel i passar per llocs on ens hem de sotmetre a petites grimpades. Treiem el nas dins la cova i seguim cap a Can Poble. Curiosament ens equivoquem i entrem per dins un filat que ens fa anar a tocar d'uns dipòsits i sembla que anem una mica a la recerca d'un camí que no trobem.

Poca història més que anar gaudint i dient el bon dia a tothom amb qui et creues. Baixem pel canal de les bruixes, que fa poc que conec i fins arribar a Can Robert. Ens aturem a fer un traguet d'aigua a la font de Can Marcet i, recordant els trams de la Matagalls, fins a la riera, i avall. Ens trobarem a l'amic Dani Mañosa, que vet: anava també de casa la Mola. Vol dir, que molts estem units per aquesta bogeria.

després de prop de dues hores de caminar i havent fet la pujada que va des de la font de la Tartana, ara tocava un bon esmorzar, i el camp desperta aquesta.