Sender Masies de Llevant

Així titulem avui els indrets per on la família Mossenaire ha anat, i no ha estat per casualitat. Alguna vegada hi anem i avui ens hi hem fixat. Posa l'escrit, per si us l'heu passat de llarg:

" Forn de Calç del Corcola"

Forn de calç construït amb paredat combinat de pedra i maó, conserva una volta d'arc rebaixat en l'accés a la cambra de combustió, dos murs com a contraforts i un petit habitacle al costat, refugi necessari, doncs la cuita podia durar més de tres dies.

La indústria de la calç era un dels factors més significatius de la història econòmica de Matadepera. La producció de calç va anar desapareixent a mesura que avança la segona meitat del segle XX".

Bé; per què no diguin que les Mossenaires no fomenten la culturilla.

Tornem al que ha estat l'entrenament:

Fem una travessa del poble, on els vilatans es giren per mirar la quantitat de gent què passem pel bell mig. Fa patxoca veure tanta gent, que a més de córrer fa remor. Fem soroll i si us hi fixeu el que predomina és la conversa entre les amigues i amics. Pugem fins a la font de la Tartana, on qui vol, beu, i qui vol reposa, o les dues coses alhora. Continuem i passem per aquests Senders què destacàvem per primera vegada a les nostres habituals cròniques dels dimecres.

Entenem què ha anat bé, ja que tots fèieu una cara estupenda en acabar i és per això que volem agrair-vos la vostra companyia sense la qual el projecte no seria possible: entrenar en grup a Torre Mossèn Homs, i amb els Mossenaires. Gràcies

Antonio, Maria José i Isabel, tot just quan arribem

la Maria José accepta de bon grat, ser la nostra flamant "Mossenaire d'honor"

en Fran, del que ens refiem força, per ser un dels més antics de la història
del projecte i que de vegades dinamitza el nostre grup

la penya dels braços plegats, són els Ègaramossenaires, Javier, Cisco, Nacho, Agus i Alex amb la Carme

Anna Cos i Jordi Llobet

Jordi, Javi, Jose Manuel i Cloe. En Javi ens deia que ara estarà uns dies absent per una operació a la qual s'ha de sotmetre. Des d'aquí, que et vagi la mar de bé i t'esperem com més aviat millor.

La nostra Mossenaire d'honor, la Maria José

El nostre camp base, davant la Masia de Torre Mossèn Homs

Les nostres noies arrenquen les primeres i com sempre: amb una amplia rialla

Miquel al capdavant, el seu segon dia de Mosseanire

El repte del "noidelabarba", en Jose Gutiérrez i acabar tot l'entrenament i
creiem que ho ha aconseguit. Al costat d'en Sebas i en Fran

Lluis, dues setmanes seguides: això va bé.

Txell, Javi i Anna

Jordi Viñeta

Xavi i Carlos

Pascual, Sandra, Diego i Oscar

Tancant el grup: l'Eva Cantero

Travessem la carretera just per davant la Samy

Enfilem el camí quitranat que ens durà fins el Massot de Matdepera

Toni, clicant el crono

Juan corre tan bé, que ho fa amb els ulls tancats. La Txell amb mirada lluny, així com en Juanjo

Ajuntament de Matadepera

Agus, Raül i Oriol, al capdavant.

Les anades i tornades dels nostres mossenaires, amb gorra l'Antentes

Moment de boques obertes, aaaahhh!! va bé per respirar. Eva i Sandra

La nostra mossenaire nova; la muller del 'Albert Rimola: uns grans atletes.

Seguint el GR i PR, per dins de Matadepera

diferents moments del nostre pas per l'església de Sant Joan

Jose, Cloe i Nuria

La nostra qua: Javi, Casi, Miquel i Jordi

mmmm !!! què bo!!

La nostra Mossenaire d'honor amb el seu marit. Antonio i Maria José

Doncs si, cap a la Masia Font de la Tartana

Omplint els carrers de Matadepera

Cisco i Oriol Farré

Anades i tornades del mossenaires de debò: els que espere; Javi i Alex

Pepe, Sebas i Oscar

… i un progressiu fins a la font, acompanyats per les btt's

Els capdavanters: Javi, Oscar, Alex, Jose Manuel i de blau l'Agus. De quatre potes: la Cloe.

Font de la Tartana, sempre igual.

Moment que parlàvem de la mossenaire nova, de carbassa, la muller de l'Albert

Moment que coneixíem a la nostra mossenaire d'honor: la Maria José

Moment familiar, en la qual hi som totes i tots, com una grandíssima família que no para de créixer

i després de la foto: hi tornem!!

Forns del camí de Girabau, ben documentats

La pre-cua

La cua fortament animada i aplaudida: en Casi i en Jose

amics?

Fent companyia a la nostra estimada Maria José, quan ja ha estat proclamada Mossenaire d'honor

És ben bé que estem de sort i com cada setmana descobrim autentiques històries boniques, com veureu la de la nostra Maria Jose Delgado. L'hem vist i la veiem sovint demostrar passar-s'ho bé amb qui l'envolta i al cap de poques hores d'haver vingut a entrenar al vostre costat, l'endemà mateix podíem saber que un repte important el va aconseguir: la "Terrassa Montrerrat" que organitza el C.N. Terrassa i de 30 quilòmetres. Vol dir que estem davant d'una autèntica fondista a la qual felicitem de tot cor i li donem les gràcies.

Bueno esta semana me ha propuesto el Pep a mi ser  Mossenaire de honor, lo cual me ha hecho mucha ilusión, pero tengo que  decir que el honor es mío por tener cada sábado que puedo la oportunidad  de correr con tod@s vosotr@s, quienes formáis esta gran familia de  Mossenaires. 

En primer lugar me presentaré para que los que no me conozcáis, sepáis un poquito más de mi. 

Me llamo Mª Jose, tengo 46 años, dos hijas maravillosas y un marido y  compañero de fatigas Toni, que algunos ya conoceréis, porque es raro no vernos juntos practicando este gran vicio que compartimos que es el CORRER. 

Este vicio de correr y lo llamo así porque una vez que lo pruebas no lo puedes dejar (puedes salir poco o mucho dejarlo una temporada, por lesión, por pereza, por falta de tiempo) pero al que le gusta este deporte siempre acaba volviendo. 
Yo empecé con 15 años más o menos, aunque no recuerdo bien como fue, pero un buen día decidí levantarme temprano, ponerme un chándal, unas zapatillas y salir a correr. Siempre he vivido en Terrassa y, desde que nací hasta que me casé, viví en el torrente la Maurina y muy cerquita tenia la riera y al pasarla un buen camino que te llevaba hasta lo que es ahora el Roc blanc y todo lo de alrededor, así que tenía muy buen terreno para hacer  unos kilometrillos siempre que podía. 

Después ya vino el trabajo, me casé, tuve a mis hijas y el correr se fue quedando en un segundo plano. Cuando mis hijas fueron un poquito más grandes las apuntamos a un gimnasio, y Toni y yo con ellas para aprovechar  el tiempo mientras esperábamos a que ellas acabaran. Estuvimos muchos años haciendo aerobic, cardio, exhibiciones y claro está, también corría, pero en la cinta (que sea dicho de paso nada tiene que ver con correr al aire libre). 

Después de unos años de gimnasio, por horarios de trabajo lo acabé dejando y pasé una buena temporada sin ninguna actividad física, hasta que hace unos cuatro o cinco años empecé de nuevo a salir de vez en cuando, a trotar un poco, alguna que otra cursa como la del corte inglés (una tradición hacerla cada año con la familia en plan de pasar un buen rato), la de la Dona de BCN o la Santi Centelles. 

Volví a cogerle el gustillo a lo de correr y comencé a salir más días a lasemana a entrenar sola o con Toni, que siempre que podía me acompañaba,  y comenzamos también a hacer más cursas. 

Así que, animada por una amiga que corría en el California Sport, en Abril empecé a salir con ellas a correr por las mañanas y tuve la gran suerte de conocer en persona a la grandísima atleta y persona Carmen Ballesteros, que era quien les entrenaba por entonces y desde septiembre nos sigue entrenando, pero ahora al frente del grupo “MATINERS TEAM”. Y quien poco a poco y entreno tras entreno ha conseguido que me vaya enviciando más en este deporte, que vaya cogiendo más fondo, más confianza en mí misma 
y la que ha hecho que consiguiera hacer algo que tenía previsto para el próximo Enero: correr mi primera mitja marató. Tenía previsto hacer la mitja de Terrassa, una distancia a la que yo le tenía mucho respeto y a la cual no 

estaba muy segura de poder llegar, pero acabé corriendo esa distancia este fin de semana; y no solo eso, sino que he hecho una mitja y una tirada larga todo en uno “La pujada de Terrassa a Montserrat” de 30 km. 

Acompañada por Carmen, por Toni y por otros compañeros de entreno, conseguí empezar y acabar mi gran reto personal, y la satisfacción y el orgullo que sentí cuando por fin llegué a Montserrat es algo inexplicable que solo entenderán “ ES@S LOC@S QUE CORREN”. 

vols el teu banner?