Apassionat Mossenaire
El pont de l'1 de maig i festa del treball, la gent va aprofitar per fer un descans i amb un cap de setmana de bonança climatològica, què permetia anar a platja i a muntanya, i com ve essent habitual de fa vint-anys pels voltants de la Masia de Torre Mossèn Homs, sempre hi ha algú disposat i disposat a fer petar la xerrada, fer 10 quilòmetres i veure amb les amistats, com comença a tenir aquells bonics colors florals els nostres camps i entorns de Terrassa i Sabadell.
Hem passat per la font, donat que comença a necessitar-se una bona refrescada i anem veient com alguns camins es van recuperant, mentre d'altres encara estan col·lapsats d'arbres per fer llenya.
De nou sorpreses com reencontres amb vells i nous amics; dedicar el dia a una persona que fins ara per molts de nosaltres era anònima i a hores d'ara ja és una nova amistat de tots i que ens explicarà un munt de coses.
Bella i bonica primavera i un cap de setmana llarg que ja hem passat plegats i esperant que n'arribin d'altres per tornar a gaudir del projecte d'entrenaments en grup que feu tots possible. Gràcies i fins dissabte, a on ?, ah!, que no ho saps? Val, val.
La Charo ja ve cada setmana, des de Can Llong i avui a més mentre corríem hem passat molt prop de casa seva, segons ens deia. L'Eli al seu costat veu ho contenta que està.
Un home plè d'energia i de força serà avui el nostre "Mossenaire d'honor" en Javier Martínez Córdoba, ja veureu al final ho apassionant que és .Gràcies; Javier.
I ara a punt de marxa i com a Mossenaire d'honor
Westermayer, Miquel i Fran; uns clàssics de la trobada
Fran Carlos, Pepe, Jordi
Miguel, Antonio i amb barba, en Jordi González que fa just un any, va ser el seu dia
va ser també un gran Mossenaire d'honor gràcies Jordi per ser-hi
Tres jubilats esperen per a l'era i els sorprenem amb tanta gent
Possiblement avuí podem dir que som poquets i… feu molt de goig i de fet, una bona colla de gent disposada a passar-s'ho bé
Com en Josep Vandellós, que quan la feina li permet, bé amb tots vosaltres.
Avui han anat tot l'entrenament juntes, la Charo i l'Eli i creiem que s'ho han
passat bé.
Mentre en Sherlock inspecciona, l'Eva i en Jordi es saluden
I avui baixem pel camí del golf
En primer terme, en Manel Bernal, que feia molt de temps que no vèiem i està sempre viatjant, i ho té complicat per venir.
Va ésser "Mossenaire d'honor" fa més de quatre anys . Avuí, però, el tenim de nou al nostre costat junt amb en Pau, que no es refia de si anirem per un altre camí i m'espera a l'encreuament
l'Eva i en Javier
Un reagrupament previ a un progressiu que ara es proposa i què més d'un i més de dos farem.
Entre ells, en Manel
I després del progressiu que en Javier fa dels primers i com sempre fa i que no para, va cap a la cua a fer costat a qui ve a un altre ritme
Com també fan el gran mossenaires, Manel i Fran
i en Xavi i en Jordi, com a bons mossenaires
Miguel, Jordi, Pepe, Antonio, de dreta a esquerra
Silvia, Pepe que sembla que té calor, Carlos i Josep
Miguel, Nacho, Sandra i Pepe
Charo i Eli, Diego, Jordi, Oscar, Javier, Sebi, Eva i Pau. Ah !! i Sherlock
I al capdavant i en el següen progressiu, en Javier, Sebi, Josep Maria
Silvia, Carme, Antonio i amb gorra en Cano. Darrera en Manuel
Pepe, Miguel i Nacho, amb ulleres
Charo, Mercè, Eli, Sandra, Pepe
Alberto, Eva i Pau
I després del progressiu, la característica principal del grup: ser solidari i anar-se a buscar els uns als altres. Sebi al capdavant
I vestida de mossenaire, i amb ulleres, felicitem a la Mercè Nieto per la consecució del 100 qm. amb VUITPEUS un equip participant a la OxfamTrailwalker Girona 2015, 100Km una causa. del 18-19 d'abril, data de l'esdeveniment. <link>
I la proclamación de Javier Martínez Córdoba com a "Mossenaire d'honor", un luxe!!
I el moment de la foto de familia per aquests bonics indrets
I comença venir de gust hidratar-se a l'àrea de Castellarnau
David, Andreu i Josep.
Dos grans: Javier i Pau. En Pau un exemple a seguir, també
I amb en Pep, és a dir jo: un bon record d'un bonic dia, de nou. Gràcies a totes i a tots
Encara costa de córrer de vegades
Doncs hem tingut de recular
En Manel no sabia que tot estava tan trinxat
En Xavi Pons
l'Eva i la Mercè, junt amb el Sherlock
L'Eli, a través de les flors
La Charo amb un bell estil i sense tocar ni el terra, seguida per l'Eli
Eva i Mercè i pel mig s'endevina en Javier que no para d'anar amunt i avall-
Aquí el tenim, patint per en Pau, que venia caminant; i que ja m'ho havia avisat, donat que és el seu dia de repòs.
Hem vist l'aspecte d'aquest caminant, amb dues botelles d'aigua a l'esquena,
una esterilla per domir, un feixuga motxilla, un gos amb aspecte cansat i li
hem preguntat d'on venia, i venia de Barcelona i el seu destí era Montserrat i
esperem que ho hagi aconseguit. Segur que hi ha una bona història al darrera.
l'Eva, que és una apassionada dels gossos, s'ha trobat un company de feina que també té un gos de raça beagle
I com que hem vist en Juanjo, la darrera fotografia de record:
Eva, Juanjo. Charo, Josep, Eli, David, Andreu, Pep
El track és d'en Jordi: gràcies!
No el coneixem gaire, però avui veurem quin huracà de persona. Apassionat. El primer dia no parava d'anar amunt i avall i seguint-lo una mica per la xarxa social, veiem que és una ment inquieta i que no para. Ens fa molta il·lusió coneixe't i l'escrit apassionat a mi personalment: m'ha encantat. Un
escrit molt i molt sincer. Gràcies
Hola a tothom!,
Avui dissabte 2 de maig, m’ha tocat ser mossenaire d’honor, i la veritat, no m’ho esperava pas! Alguns ja em coneixeu, em dic Javi, tinc 26 anys i sóc de Terrassa. En Pep m’ha demanat que expliques alguna cosa sobre la meva vida, normalment vinculat amb aquest esport (jo diria un estil de vida per tots nosaltres), per descomptat!
Realment és difícil i no sé ben bé per on començar. Es pot dir que vaig començar a córrer a finals de 2012. Jo abans era ciclista, vaig fer descens i també practicava “BMX Race” (una disciplina de ciclisme extrem olímpica des del 2008). El cas és que per la pèrdua del meu avi, qui va ser el meu mentor
i mestre a la vida, a part de fer de pare i amic. Va fer florir, en la meva anima, tots els bons consells que ens donen els avis i la gent gran, consells que quan ets petit i/o adolescent, no valores com és degut. Tot i fer esport, ho feia poc, era molt mandrós, molt sedentari (per això anava amb dues
rodes, per mi era més fàcil donar pedals algun cop a la setmana que mourem caminant). I clar, entre això i els moments difícils que es presenten a la vida i que creus que no pots superar és quan venen les depressions, i jo en tenia, a part d’una ansietat que em feia menjar per golafreria. Però
“gràcies” a perdre a una de les persones més importants de la meva vida, vaig omplir el cor del coratge i la valentia que caracteritzaven al meu avi.
Sóc el seu nét, i n’estic molt orgullós d’haver-hi eredat joies, com el seu gran cor, la seva sang i la sensibilitat. Sabeu que? Des de petit m’ha agradat dibuixar, jo mai m’he cregut res, però a l’hora del pati a l’escola em quedava amagat sota la meva taula per quedar-me dibuixant (després em tocava
patir l'esbroncada del profe, jeje). Sempre m’agradava ensenyar els meus dibuixos i creacions al meu avi, però acabava amb llàgrimes als ulls i jo no entenia res al ser petit. Quan vaig créixer una mica més, vaig comprendre que era orgull, perquè li deia a la meva àvia que estava molt ben fet (amb
els ulls brillants), era pur sentiment. Això m’omplia més el cor que la seva pròpia aprovació, i per aquesta raó vaig deixar de ser sedentari i dèbil i vaig agafar el toro per les banyes. S’ha acabat el sedentarisme! Vaig començar amb la mountain bike a fer quilòmetres per muntanya i a fer-me amic de les
pujades que tant odiava. Continuava també amb els amics de BMX, on el meu bon amic Sergio Diaz em va donar consells sobre nutrició a part d'animar-me a anar al gimnàs i fer esport en general. Ja en l’època del gimnàs, vaig començar a fer senderisme amb el meu millor amic des que tenim 4 anys, l’Oscar. Al principi vam començar a anar per la Serra de L’Obac, a indrets com la Font del Janot, la Font del Troncó, Les Foradades, La Torrota de l’Obac, El Pou de Glaç o la Casa Nova de l’Obac (on fèiem prop dels 20km en unes horetes). Sempre gaudint i respectant la natura i la seva bellesa, paràvem a menjar al punt on ja tornàvem. Després d’aquestes caminades, quan ja ens veiem més forts, vam decidir anar a La Mola des del nostre barri, el Pla del Bon Aire. Van ser una mica menys de quilòmetres, però molts més metres de desnivell que es van notar a les cames. I quan La Mola va arribar a ser poc, vam anar més lluny, pujàvem La Mola i anàvem fins al Montcau per tornar a pujar a La Mola i finalment tornar a Terrassa, uns 30 quilòmetres que abans, ni boig ho creuria. Això ho vam fer uns quants cops, fins que jo, encara anant al gimnàs, vaig començar a córrer en lloc de caminar, el cos ja m’anava lleuger. Feia tres dies de gimnàs i dos de córrer, fins que em vaig adonar que estar “cachas” no val la pena per mi; quatre parets, repeticions, monotonia… On jo realment estava bé i em
trobava com un nen era a la muntanya corretejant! I així ho vaig fer, primer vaig començar amb un circuit de 10 quilòmetres que em va ensenyar un altre gran persona i atleta per mi, en Toni Arranz. Va tenir molta paciència amb mi, jo anava lent i era inexpert… Fins que ja vaig poder fer dues
vegades el circuit, ja podia córrer més distància i estar còmode. Va ser com caminar, quan podia més i m’adaptava, més feia. I així fins a acabar pujant un o dos cops a la setmana a La Mola des de Terrassa, ja era un altre nivell per mi i em vaig sentir genial el primer cop que vaig pujar correns pel Camí
dels Monjos.
Seguint aquest ritme, ja havia perdut 50kg dels meus antics 110kg. Em trobava super bé i em van proposar fer la Travessa de Circutor-Montserrat 2013 (que va des de Viladecavalls al Monestir de Montserrat), uns 24km amb més de 1300 metres positius. No portava ni un any correns, no tenia més
experiència que la de la cursa popular del barri. Aquest cop era per muntanya, on jo em sento realitzat espiritualment en solitud i em trobo a la meva salsa. Llavors va arribar el dia, 4 d’octubre, molts nervis al meu cos…
Ho faré bé? No sé… PLAF! Donen la sortida, jo anava amb unes sabates minimalistes que ja es sortien els dits literalment. Em sorprenc quan m’adono de què vaig primer, que está passant? Vaig massa ràpid? El cas es que em trobava còmode i vaig continuar amb aquell ritme, fins que més o menys a meitat del circuit (un circuit que per cert, desconeixia), em vaig equivocar de camí i vaig tenir que remuntar fins a la tercera posició. Els dos primers corredors em portaven 15 minuts d’avantatge al punt de control de
Monistrol, quedava el quilòmetre vertical per les escales fins al Monestir de Montserrat. En aquest tram és on em vaig sentir millor, ja que a les baixades no podia donar gaire gas perquè em feia mal als peus amb les pedres pel desgast excessiu de les meves sabatilles. I finalment, vaig acabar tercer a uns tres o quatre minuts del guanyador. Dins meu, sabia que si em donaven un quilòmetre més de pujada, hagués guanyat perquè em trobava nou. Però no per això va ser menys satisfactori, com ja us he contat, porto al meu avi al cor i a tota la meva gent i família (de fet vaig arribar emocionat). A sobre, a la meva àvia li havien d'operar per extreure uns bultets que no sabien si podien ser malignes, va ser una doble empenta per lluitar per ella… I va sortir bé! Després d’aquesta experiència, vaig crear objectius i somnis, el
primer com sempre és poder gaudir de la muntanya, i el segon era ficar-me al món de la competició de curses per muntanya. Tot anava molt bé, podia córrer molts quilòmetres, vaig batre el meu record d’ascens i descens de La Mola des de Terrassa en 1:30 els 17 quilòmetres amb 750 metres positius i
negatius que hi han aproximadament d’anada i tornada pels camins més salvatges que conec. Resumint, vaig saber com entrenar millor, com preparar-me mentalment i anar millorant a poc a poc, i es va notar molt. Em trobava molt més fort que a la travessa i ho volia aprofitar. Fins que a la
primavera del 2014, vaig tenir una caiguda per Sant Llorenç del Munt i vaig continuar sortint amb inflamació i la ferida oberta al genoll esquerre. Per aquesta inconsciència, vaig lesionar-me el turmell dret per sobrecàrrega. I amb aquesta lesió, (que avui dia em continua fotent limitant-me en el
rendiment i el goix de poder anar on vulgui sense preocupar-me de res), la seguretat social fa poc. El primer que em diuen és que és un esquinç de primer grau, sense fer res més que palpar, però no, vaig estar molt de temps amb medicaments, banys de contrast, mesos sense córrer, etc. I res
de res… A part, no hi havia inflamació ni va haver-hi torçada, però no escolten o no volen escoltar. Per sort aquest 7 de maig tinc de nou visita amb el traumatòleg, i prego per què em doni hora per una ressonància i així saber que tinc d’una vegada… Perquè ja fa un any que estic malament, és un
infern acostumat no a córrer, sinó a volar lliure per les muntanyes i a passar cada dia per La Mola! I bé, això és un resum de la meva “vida” com a corredor. Puc córrer en asfalt, però no em sento còmode, m’agrada pujar i baixar muntanya, m’agrada sortir a les tempestes i fer místiques les meves
exploracions perdut pel munt.
A vosaltres, els mossenaires us vaig conèixer a l’estiu del 2014, vaig anar
amb en Toni d’infiltrat. I recordo perfectament que en Pep a la foto de
família mossenaire de cada dissabte, va preguntar si hi havia algun nou i
vaig fer-me el longui perque m’agrada passar desapercebut (a part de ser
molt tímid, jeje). Però ja en 2015, al conèixer a la meva bona amiga Mari
Baena, em va comentar que sortia amb vosaltres i vaig decidir tornar-hi!
Gràcies a això, us he conegut més i espero passar-mo bé amb tots com faig
sempre! Podria dir molts sinònims per descriure l’ambient que enganxa dels
mossenaries, però resumint; és amistat, és companyerisme, és bon humor,
és esforç… Són valors que fan gran al conjunt, i que jo, tot i guanyar-me el
sobrenom de “llop solitari” per sortir sempre en solitud, valoro moltíssim.
Gràcies a tots per fer-me costat, és un plaer córrer amb vosaltres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada