El Tuc de Mulleres, fins ahir era un alt desconegut i una vegada fet: no l'he trobat gens difícil i uns llocs més que bonics. El dia compartit amb tots quatre i podríem dir que podem afegir un home de mitjana edat, de Nova Zelanda, Murray es deia, que anava pujant tot sol i amb el que hem anat plegats. Més endavant un Pamplonès,l'Alberto, amb el que hem conegut una mica. Dalt, un altre fenomen de la naturalesa: en Séba, que es veu que està fent una gesta d'aquelles que fan història: un parell d'anys caminant i fent cims. Sabem que té un blog on va escrivint i igual hi acabem sortint, donat que ens va enregistrar a: http://sebapossible.blogspot.com.es/2015/08/blog-post.html
Veure els salts d'aigua i submergir les cames a l'aigua gèlida; una sensació electrificant. I a punt de fer d'anar més lluny, com en Jordi i en Javier. M'he reprimit, tot i quedar una mica amb ganes: només pensar d'arrossegar la mullena fins al cotxe i el que quedava fins a casa, he preferit mirar-ho a distància.
Una grimpada emocionant i una cresta sense quasi perills, només que una xicarrona d'adrenalina. Penso tornar-hi.
Amb aquest aspecte de poc muntanyer, a punt d'anar a fer el Tuc de Mulleres i amb il·lusió
I el Javier, que s'estrenava als 3000 i del qual moltes fotografies són obra seva. Gràcies per donar-me aquest record i hem gaudit plegats
i aquí amb en Jordi, sense el qual el més segur que la muntanya més alta que hagués fet seria la Mola. Amb ell un món nou a descobrir. Allà al darrere ens espera un món de sensacions
I al complet. Jordi, Javier, Pere, Dolors i jo
Si la imatge tingués remor: una remor impressionant d'aigua esberada
I en Jordi, copsant un moment
I contents cap al cim
En Javier descobria les fruites del camp, i menjava
En Pere en aquest punt ens recomana de posar-nos protector solar
Un rosegador ens mira des de la seva roca. La marmota alpina té una manera de comunicarse curiosa: em pensava que era un ocell.
Mentre passem pel costat dels salts d'aigua, que ens refresquen amb les seves gotetes i la mica de vent
En Pere i la Dolors duien gana, i anaven amb la reserva, fruit de matinar i viatjar
Javier i Jordi envoltats per tot arreu de muntanyes
Javier s'amolla a la perfecció
En aquesta fotografia de Javier, es pot veure la quantitat de rocam
I també neu: i és que tenim de tot!!
Selfie d'en Javier, on encara hi ha camí
I aquests envassaments naturals, d'aigues gèlides
I amb un refugi, per passar-hi la nit o recuperant-se si cal
Tot i l'estiu tan calorós que tenim, encara s'hi veu neu a la muntanya
I a dalt!!, aconseguit el cim. Una meravella i vistes d'impressió
Tot l'equip al complet, retratat pel Pamplonès que hem conegut avui
I que ens retrata amb l'Aneto al fons
I arriba el Séba Possible: està passant dos anys pujant muntanyes. Estem pendents del seu blog. http://sebapossible.blogspot.com.es/2015/08/blog-post.html
En Jordi: no n'hi ha dos com ell. Amb l'ampolla de cava per batejar al Javier i el seu primer 3000, tradició o costum. No ho sé: estava boníssim. Haurem de portar molts a fer 3000. Per cert; duia una motxilla que pesava un ou!
Uaaaa!!
Javier al costat del Pamplonès: l'Alberto i no tenim el cognom per fer-li arribar
I ja baixant, ens traiem la roba que ens sobra
La Dolors, i els seus tres-mils i és que en té un munt.
No li tremolen les cames
En Jordi si li tremolen: l'aigua està freda
En Javier si acabarà remullant tot ell, però més avall
Aquí la fotografia com a testimoni
En Pere i la Dolors, passant per llocs de somni
Si m'has llegit: et planyo i si no: tu t'ho perds. Jo penso tornar-hi: no se quan, però he gaudit com mai.
Gràcies Jordi, Javier, Pere i Dolors. Amb vosaltres a la fi del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada