Aprenent coses noves a Montserrat

A veure si sóc capaç d'explicar el munt de sensacions abans de les fotografies:

Començo dient que sóc un aprenent a muntanyenc, i no sóc res ni ningú i quan esbrines un xic, t'adones que hi ha persones que hi han dedicat la vida a explorar cada raconet de la muntanya de Montserrat i tan sols puc dir que sempre que hi vaig m'impressiona. També aquest aire místic que donen les formes i que va lligat amb la religiositat de molts dels seus racons, amb un munt d'ermites i el monestir de Sant Benet i el de Montserrat on el món catòlic té la seva màxima expressió al nostre país.
 Però sense oblidar la importància de molts fets que si han desenvolupat, el muntanyenc aprenent hi anem a badar, a gaudir, i veure què la natura ha treballat unes formes úniques i que l'home ha fet que s'hi pugui anar, fent tantes vies equipades, que en diuen. Només veure que hi ha cadenes i llocs on agafar-se que la majoria de vegades hi són posades per persones anònimes, què volen que la resta de la humanitat hi vagi i gaudeixi com ells.

Bé, cenyint-me a la setmana passada, hi vaig anar en solitari amb la intenció, amb una baixada prèvia d'un track que he carregat al gps, una anada i tornada des de Monistrol fins a Sant Jeroni i tornada.

 Com anècdota: em vaig perdre i la canal me la vaig saltar, i cap a on? cap a una ferrata que més tard m'han dit que era la Teresina i que ja quan vaig veure què me la jugava vaig recular, per no jugar-me-la, ja què. Amb sinceritat sóc molt insegur. això si; adrenalina per un tub i gaudint com un babau.

Vaig retornar fins al punt que em vaig creure com a punt de retornar a la canal i finalment i de mica en mica fins al capdamunt i ara ja estic a punt per a portar-hi a qui no se la conegui.

Doncs bé: quan li explicava al meu gran amic Jordi Viñeta, els ulls li feien pampallugues i vaig veure ja aquella expressió que em fa tremolar les cames: "ja et portaré a un lloc que t'agradarà", i com que hi confio amb ulls clucs, el dimecres d'aquesta setmana he gaudit tant de la seva companyia i coneixement, com d'un munt de llocs que es gravaran al cervell com llocs impressionants amb vistes úniques i en entorns que, tot hi sabent que existien i alguna altra amistat m'hi vol portar, com l'Antonio i pare de l'Oriol, que no hi ha ni un sol racó de la muntanya que no conegui.

 He vist corriols que es poden fer per tothom i he grimpat gairebé sense moments de perillositat per la meva integritat i que m'ha despertat un nou interès per anar trobant aquests llocs que ara se de primera mà que existeixen i segur que trobarem moments per què el que jo he après transmetre a tot aquell que hi senti interès.

 Molt agraït Jordi, tant pel que m'has ensenyat, com de l'estona que hem passat plegats. Iapoiiinnngg !!


Començo amb una fotografia molt representativa: en Jordi Viñeta senyalant amb el dit cada racó que coneix i m'explica. Resulta que les pedres tenen nom, les agulles, les canals, els corriols... gràcies Jordi !!


una setmana abans d'anar amb el Jordi, vaig aparcar el cotxe a Monistrol i per la canal dels Angels, passant per Monestir de Sant Benet i fins a Santa Cecilia on agafaré direcció a la canal de Sant Jeroni


un rètol ben modern i que aguanta el pas del temps. I al ser un lloc on no freqüenta massa gent, segueix en plena forma


Bella panoràmica, per un lloc que no havia passat fins el dia d'avui


sense imaginar el que m'esperava, faig veure que és necessari agafar-se: estic a un pam de terra

oi?

Aquesta camí és el de Sant Jeroni, i a la pared preparada per agafar-se


jo diria que la canal està un xic complicada, però es pot fer de moment

I aquí resulta que m'havia equivocat i anava cap a la canal de la Teresina, ignorant de mi


Vols dir que és per aquí, nen? em sembla que ens estem embolicant


Encara fem bona cara: millor dit, la cara de sempre quan no hi ha problema

Bé, vaig pujar fins que em vaig atrevir i vaig girar cua quan vaig veure molt aeri. Un altra vegada serà, quan anem millor preparats.

Sa i estalvi, sortim de la canal


Encara que baixant veiem escaletes com aquestes. Encara que sembla insegura, es pot fer bé


Ens fem una foto prèvia a la baixada d'escala: quina proesa. Ni el Kiliam


Vaig passar per un lloc on hi havia aquests fruits del bosc, que ja han passat a millor vida.


Una bona frase. Aquí viu la Teresa Forcades, que segur què n'heu sentit a parlar


Monestir de Sant Benet.

I per aquest recorregut es veu a passar el funicular que puja de Monistrol al monestir

Quan li vaig explicar en Jordi aquesta excusió, es va animar a fer aquesta d'avui, just una setmana després


Ens fem una fotografia als degotalls, que diu que a l'hivern de vegades la pedra està coberta d'aigua gelada. Ho comprovarem, segur.


Aquestes bestioles, mare i filla, estaven just a 2 metres nostres. Em va fer gràcia que tot i la juventud de la xicarrona, caminen en pared quasi verticals






Aquí és on estaven i que sense voler hem espantat


Crec que em va dir que era la prenyada


i em senyala Sant Salvador, que és el nostre punt més emocionant

L'urbanita de la muntanya ataca fort






mama por. I ara !! no te res de l'altre món, més aviat d'aquest. Ja us hi duré quan vulgueu, ja que en Jordi ha tingut la gentilesa de portar-m'hi

I ara ve la darrera dificultat abans no arribem dalt







I ja està,


En Jordi aixevava el braç i projectava una ombra als núvols que ens encerclaven. Tot un espectacle


Es un home engantxat a la muntanya. Per cert dissabte farà la Matagalls per vintena vegada








Amb fotografia s'aprecia un xic només de l'inmensitat




davant teníem un lloc on feia estona que en Jordi es mirava, on la grimpada d'anada no era difícil. Si: la de tornada.




va de cul




imagina't; ve a buscar-me la càmera per retratar a l'urbanita muntanyenc







Ja respirant més tranquil, després de fortes emocions






La prenyada




Una ermita, on el rètol posava que hi ha un gos ferit. Segur que és per què a dins hi ha algú què no vol que es obri la porta.






Aquesta es diu "La mòmia"






Si abans heu vist el monestir de Sant Benet, ara veieu l'ermita de Sant Benet






Diu que es diu el pas dels francesos, donat que els esperaven aquí i els pelaven





I ja som a la plaça del monestir, com gairebé sempre plena de peregrins, turistes, senderistes, corredors i algun pixapins.







Bé, ha valgut molt la pena i si demà no plou, tornaré a donar un tomb per algun d'aquests racons. Agrait si m'has seguit, i fins a la propera